Si, vull deixar de viure a Catalunya

Sí, he decidit deixar de viure a Catalunya, i no en sóc l’únic. Sóc català i catalanista, de classe mitjana, amb fills petits, ni d’esquerres ni de dretes ni de centre. Em guanyo bé la vida (amb molta feina, és clar) i intento que la meva empresa facturi una mica més que l’any passat, aplicant-hi seny, rigor, professionalitat, lideratge, ètica i una pila d’hores.

Estimo aquesta terra, però el meu cervell ha dit prou. Ha dit prou a polítics catalans burocratitzats i mediocres, amants del micro i la càmera, que no durarien ni sis mesos en una multinacional; polítics que han fet de la política mediocre el seu “modus vivendi”, el seu estil de vida; polítics que no saben viure amb una mica menys que l’any passat, amants del cotxe oficial i de servents que els riuen les gràcies. La política catalana ja no és l’objectiu idealista de canviar les coses; és arribar a cops de colze a alguna banda i impedir que els altres se’t mengin el terreny. Lamentable i trist; i nosaltres pagant cada mes.

El meu estatus i la meva posició en la societat catalana em converteixen en això que tant agrada als dirigents: la classe mitjana majoritària, invisible i silenciosa, que treballa perquè el país avanci. Però aquest país ja fa anys que no avança. Ens vam dormir a la palla al 92. Després, l’encaparrament del Sr. Pujol de posar el Sr. Mas en el mercat electoral, en comptes de gestionar el país; l’arribada del tripartit, un conjunt de govern i oposició tot junt en un Dragon Khan polític que encara no s’ha aturat i que no para d’esguerrar-la cada cop que obre la boca, i, com a colofó, l’“amontillament” del país, amb el seu projecte de “baixllobregatització” de tot Catalunya. Així, és clar que els estudis diuen que estem perplexos. Emprenyats és el que hauríem d’estar. Però no, la classe mitjana, pencaire i silenciosa, resta igual que Montilla: callada.

Així, doncs, plego: no vull participar d’aquest caos. A l’igual que els directius del Barça que van deixar Laporta sol, que no volien que se’ls associés amb el més que probable enfonsament social i esportiu del club. Faré el mateix: no vull participar en la decadència d’un país per culpa dels que el desgovernen. Trigaré sis mesos o dos anys, no ho sé; buscaré feina fora d’aquí, parlo quatre idiomes i tinc bona formació. No serà fàcil, però segur que valdrà la pena: acabaré fora d’aquest país que ha entrat en una espiral decadent que encara és lluny de tocar fons.

Hauré de buscar un país estranger que funcioni només una mica millor que el nostre. No serà difícil dins del món civilitzat. Trobaré a faltar el clima i potser la platja i la muntanya, el pa amb tomàquet i l’arròs caldós, però tindré la consciència més tranquil·la que qui em governa té bon criteri a l’hora de fer funcionar les coses. A canvi, viuré en un país on els aeroports funcionin, on els trens de rodalies no generin úlceres d’estómac, on no hi hagi risc d’apagada global per explosió d’una central elèctrica d’un barri, on no hagi de pagar la benzina quatre cèntims més cara que els veïns com a “impost revolucionari” diferencial sanitari, on els immigrants no abusin de la sanitat pública i estiguin “discriminats positivament” (sic), on els acabats de llicenciar no pretenguin guanyar 50.000 euros en la primera feina i treballant el justet. Un país on, d’un transvasament, se’n digui transvasament, on no es gastin una fortuna en una escola fora del país sense arreglar primer les de casa, on no es creïn ambaixades inútils a París que costen una milionada i es demanin més diners a la capital, on se sàpiga negociar on van a parar els impostos dels ciutadans, on no s’instal·lin 130 radars en rectes en comptes d’encreuaments o revolts perillosos, on polítics d’esquerres no vagin en cotxes oficials, blindats (per què?), de 300 CV i xofer a disposició, on els restaurants no et cobrin cada dia més diners i t’hi serveixin empleats cada vegada pitjors i més barats, on les escoles només tanquin de l’1 al 31 d’agost i els mestres s’adaptin als nous temps i no segueixin ancorats en els anys 60, quan la majoria de les nostres mares no treballaven; on les minories no manin sobre els ciutadans (pilots d'avió, conductors de camions i furgonetes, mestres, ) amb xantatges esgarrifosos; on la vaga no sigui el primer esglaó de la negociació, i no el darrer; on els ciutadans no estiguin obcecats a intentar agradar els de la capital, on ens respectin i ens admirin. Com abans.

Encara m'he quedat curt, no he vogut tocar els fonaments, com que tenim un nivell cro-magnon de la tecnologia, a la cua d'Europa; que tenim un munt de catedràtics d'universitat amb sous vitalicis, i que no aporten res nou a la gestió del país, que generen grans estudiosos però péssims innovadors, emprenedors, i treballadors; que tenim un sistema econòmic tant basat en la seguretat econòmica dels treballadors que talla les ales a la iniciativa; que tenim uns recent llicenciats que només aspiren a tenir un lloc assegurat a l'administració; que hi ha una colla d'empresaris que venen la seva empresa al capital no català per a retirar-se i tenir millor casa i millor cotxe que l'amic, (quans casos coneixem de botiguers que s'han retirat quan ha vingut el Zara de torn i els ha comprat el local?) No he volgut (encara) debatre entre intervencionisme estatal o lliberalisme economic, però m'agradaria demanar els cracks del pais que no s'amaguéssin més: Fainés, Alemanys, Salvadós, Brufaus, Rocajunyents, Raventós, Rubiraltas, Gabarrós, i un -afortunadament- llarg etcètera; us necessitem, gestioneu aquest país com sabeu vosaltres, si us plau; ja us pagarem el mateix que cobreu a la privada pero feu fora aquesta colla de mediocres que ens (des) governen.